Avui vos deixam aquest article que ens recomana una mare de la nostra associació. El compartim des del blog de l´AMPA Escola El Vinyet. L´article es va publicar a La Vanguàrdia el 13 de setembre de 2016. Us deixem l´enllaç del blog: http://ampavinyet.blogspot.com.es/2016/10/aixi-no-aprenen_10.htm
Professors i psicòlegs identifiquen deu conductes dels pares que entorpeixen l’educació dels nens
La majoria de pares i mares concedeix molta rellevància als estudis dels
fills i prova d’implicar-s’hi. Però mestres i psicòlegs asseguren que
no sempre tenen clar quin és el seu paper en l’aprenentatge escolar i de
vegades adopten actituds que acaben perjudicant l’educació dels fills.
Estudiar amb ells
Ser pare i mestre alhora crea conflictes i dependència
“Arriben els primers deures escolars i el pare i la mare són allà, al
seu costat; els deures són de la criatura, no de la família; el deure de
la família és velar perquè el nen tingui espai i temps per fer les
seves tasques i, si són molt petits, facilitar l’organització del
temps”, explica María Jesús Comellas, professora de la UAB a la facultat
de Ciències de l’ Educació i psicòloga especialitzada en les relacions
família-escola.
Benjamí Montenegro, de l’ Equip Psicològic del Desenvolupament de
l’Individu, diu que el paper dels pares és el d’auditors: “Han de
controlar que la feina estigui feta, però no entrar en el contingut
perquè es tracta que les tasques les facin els nens i així treballar la
seva autonomia”. Això no significa que si el nen planteja algun dubte
no se li donin pistes o eines per resoldre’l. Diuen els experts que fer
de mestres i pares alhora només porta problemes: crea conflictes
familiars diaris i genera dependència, perquè els nens s’acostumen que
hi hagi algú a sobre d’ells per treballar. I si la criatura té
dificultats d’aprenentatge o necessita reforç, el consell és buscar un
professor particular.
Solucionar-los-ho tot
Resoldre les seves badades dificulta la maduració
“Els nens han d’aprendre a organitzar-se i a resoldre els seus
problemes, a qualsevol edat, i no s’ha d’enviar ningú corrent a comprar
tinta d’impressora al vespre perquè l’endemà ha de lliurar un treball ni
portar-li a l’escola el llibre o l’entrepà que s’ha oblidat a casa; si
els pares els solucionen tot ‘amb tal que estudiïn’, no maduren, no
assumeixen les seves responsabilitats ni aprenen a ser autònoms”,
coincideixen Comellas i Montenegro.
Centrar-ho tot en l’estudi
Fer de la formació l’eix de la vida familiar fa malbé la relació
Els educadors asseguren que una frase molt reiterada dels estudiants és
“als pares només els interessa si estudio, les altres coses no els
importen gens”. “Quan ho focalitzes tot en els estudis, quan el primer
que li preguntes al fill a la porta de l’escola és quins deures té o
quina nota li han posat en comptes de com li ha anat el dia, o amb qui
s’ha relacionat, transmets que t’interessa l’aprenentatge, no la
persona”, diu Comellas. I agrega que el mateix passa quan s’allibera de
tasques domèstiques el fill universitari perquè “la seva feina és
estudiar”. “Aquella persona ha de viure, ha de saber organitzar-se,
tenir habilitats domèstiques i saber relacionar-se, i d’això de vegades
no ens n’ocupem, ni ens interessem per la vida emocional i relacional
dels fills”, emfatitza la psicòloga.
Voler genis
Sobreestimular sovint provoca l’efecte contrari
Els mestres expliquen que una pràctica molt habitual en les famílies és
sobreestimular els nens. “Tots volen un fill geni i els omplen el
bressol d’artefactes, abusen de jocs didàctics, s’afanyen perquè
aprenguin moltes coses i com més aviat millor, i aquesta
sobreestimulació no només no influeix en una evolució cognitiva més
ràpida sinó que sovint té efectes contraproduents en forma de problemes
d’atenció o de falta de concentració”, explica Joan Domènech, mestre de
l’ escola Fructuós Gelabert de Barcelona.
Aquesta impaciència respecte a l’aprenentatge provoca, segons els
psicòlegs, que els pares es desesperin davant les primeres dificultats
en els estudis o visquin com un fracàs els primers mals resultats, sense
tenir en compte que l’educació és un procés a llarg termini i que el
que els nens necessiten per aprendre és paciència i ànim. “Els pares no
haurien de considerar els mals resultats com un fracàs perquè això
redueix l’autoestima dels fills i incapacita cada vegada més els uns i
els altres”, adverteixen.
Premiar les notes
L’estímul material desvirtua i pot augmentar la frustració
Les notes ni s’han de premiar ni castigar; s’han d’elogiar i aplaudir, o
analitzar si és necessari dedicar més temps a estudiar, segons els
experts. “El millor estímul és descobrir coses noves i desenvolupar els
teus interessos, si fa falta un estímul material és que alguna cosa no
funciona”, apunta Domènech.
Montenegro adverteix que els premis poden causar una doble frustració,
perquè amb freqüència s’ofereixen per notes poc realistes i si el xaval
no triomfa malgrat la recompensa promesa la sensació de fracàs i el seu
malestar és doble: a més de no assolir la seva meta escolar es queda
sense regal.
Disfressar la ganduleria
Buscar trastorns darrere dels fracassos retarda la maduresa
Una altra conducta recurrent que observen els educadors és la tendència
dels pares a buscar trastorns neurològics darrere dels fracassos
escolars dels fills. “Hi ha molts nens que són incapaços d’esforçar-se
per fer els deures o per estudiar perquè són ganduls, i això és
immaduresa, no un trastorn mental, i de vegades s’intenta disfressar
aquella ganduleria com intolerància a la frustració o intolerància a
l’estrès, quan el que tenen és manca d’autonomia”, comenta Montenegro.
Comellas subratlla que aquesta actitud té a veure amb l’actitud
hiperprotectora de molts pares que busquen l’etiqueta del trastorn pel
baix rendiment dels fills “perquè en el moment en què es disfressa
alguna cosa com a trastorn es desculpabilitza a tothom”.
Exercir de detectius
El control absolut de les seves tasques suscita desconfiança
Hi ha pares que rastregen els deures, els treballs, les dates d’exàmens o
els comentaris dels fills a classe a través de l’agenda escolar, el web
del centre, les xarxes socials o implicant en les indagacions els
pares d’altres nens de la classe, amb els quals estan en contacte
permanent per Whatsapp. “Aquesta conducta provoca desconfiança i no
resol res”, adverteix Montenegro. En comptes d’exercir aquest control
absolut aconsella fer un acompanyament llunyà, revisar conjuntament amb
el xaval l’agenda de tasques però deixant-li que sigui autònom per
realitzar-les. I per als pares que opten per preguntar la lliçó per
saber si el nen ha preparat un examen, els experts recomanen posar-li
tres o quatre preguntes per escrit, perquè normalment no hi ha exàmens
orals i no serveix de res que el nen se sàpiga la lliçó parlant si
després s’expressa malament per escrit o comet moltes faltes
d’ortografia.
Utilitzar l’estudi com a peatge
Les tasques escolars s’acaben entenent com a un càstig
“Castigat a fer els deures” o “fins que no acabis de llegir no hi ha
dibuixos” són frases que fan servir alguns pares per incitar els fills a
fer les tasques escolars. Però els experts asseguren que el temps
d’estudi hauria de ser sempre un temps de tranquil·litat i assossec, no
temps de renys. L’objectiu, expliquen, ha de ser ajudar els nens a
descobrir el plaer de la
lectura o de l’aprenentatge, i això no s’aconsegueix si es plantegen les
tasques escolars com un càstig o com un peatge necessari per poder
gaudir d’activitats agradables com sortir amb els amics, veure la
televisió o jugar amb la consola.
I a mesura que creixen, han d’entendre la relació entre esforç,
dedicació i resultats, i assumir que si han d’estudiar més perquè han
tingut notes baixes es tracta d’una inversió, no d’un càstig”, indica
Comellas.
Projectar-se en els fills
Les expectatives no sempre s’adeqüen a les capacitats
Els
psicòlegs consideren que en moltes famílies pesen més les expectatives
que tenen els pares sobre els estudis dels fills que les preferències o
les seves capacitats, i molts xavals són orientats a estudiar el que
volen o els agrada als progenitors. “En aquest país confonem
intel·ligència amb títol, continuem desprestigiant la formació
professional i no valorem la creativitat com a un mitjà per viure”,
reflexiona Comelles.
No respectar la línia escolar
El model dels pares no garanteix l’èxit avui
Molts pares pensen que el model i els mètodes educatius que els van
servir a ells serviran als fills, però l’escola ha canviat molt i els
nens també. “El que a tu t’agradava de l’ escola, allò que aprenies
llavors o com ho aprenies no té per què ser un model d’èxit per als teus
fills”, adverteix Domènech. I per això considera un error que els pares
provin d’ensenyar els fills a llegir o a calcular pel seu compte o els
posin activitats de reforç a casa, sense considerar que potser estan
interferint en el ritme o el mètode pedagògic que segueix l’escola. “Un
ha de plantejar-se a quina escola porta el fill, assegurar-se que
comparteix les mateixes idees, i després acompanyar el nen en
l’aprenentatge però amb respecte al procés que segueixen a l’escola, i
no donar al nen missatges diferents”, reflexiona.
Els educadors són especialment crítics amb els pares que mostren
constantment el seu desacord amb els professors en presència dels nens,
perquè aquests aprofiten aquella situació per manipular uns i altres.